Tres anys després, el 21 d'Abril, el papa Climent VI, concedia el permís per aixecar la Cartoixa de Vall de Crist, i el 8 juny 1385 prenien possessió de la mateixa els primers cartoixans. A l'any següent començaven les obres de la construcció del claustre primitiu i de l'església de Sant Martí, en honor del seu principal precursor.La fundació de la Cartoixa de Vall de Crist va ser ordenada pel rei d'Aragó Pere IV El Cerimoniós a petició del seu fill l'infant Don Martín i la seva nora Maria de Luna, comtessa de Segorbe. Es va denominar així per la seva semblança a la vall de Josafat, aparegut en els somnis de l'Infant Martí l'Humà com a lloc ideal on hauria de fundar un monestir cartoixà. L'Infant vigilava de prop el progrés de la Cartoixa en terres de la seva senyora.Nosaltres i el petit Martín gaudíem passant les hores meditant i llegint El Cristiano, de Fra Francesc, en aquell lloc sant. Recés de pau regat pel poderós i relaxant olor del camp de liles; la Vall de Crist es trobava en el nostre petit regne.
Durant aquells feliços i amargs anys, Déu estrenyia però no ofegava. Maria de Luna donava a llum tres fills: Jaume, Joan i Margarida. Les alegries es tornaven plor. El Genet de la Mort els arrabassava als seus fills petits al temps en què Déu se'ls donava. Maria i Martín els van enterrar a la Cartoixa de Vall de Crist, eren dies de ràbia i plor a la Vall de Crist. Les nits fosques entre els murs de l'Alcàsser parecián eterns purgatoris de llàgrimes i sanglots intramurs. Mala sort, deien alguns pels carrers, zigzajeando i xops d'aiguardent a l'Alba, extramurs.
En la Cort, el rei Pere IV començava a distanciar-se de la seva primogènit L'Infant Joan per desavinences amb la seva madrastra, per les parcel·les de poder. S'havia casat amb Violant de Bar sense el seu consentiment. A l'disgust familiar se sumava el gran deute que la Casa Reial havia contret, amb particulars jueus i comerciants catalans. Tot això, per sostenir les guerres per Sardenya així com els estralls que el Genet apocalíptic de la Pesta havia sembrat per València, en forma de mort, coneguda aquella com la de "Els morts de Xelva".
En1384 el geni del regent va acabar amb la seva filla Joana d'una forta bufetada per una dicusión política. Els seus matrimonis no havien estat el que Pere VI havia planificat i d'aquesta manera acabava amb la vida de la Comtessa d'Empúries. El seu marit el Comte d'Empúries havia pactat amb el Comte de Armanyac la invasió de Catalunya, la Cerdanya i el Rosselló. L'Infant Joan els vencia, sufocant la rebel·lió del seu cunyat, en la Batalla de Burban.
Capítol 5è De Infant Joan a Rei Joan I El Caçador.
El rei i l'hereu estaven cada vegada més enfrontats. Però el destí és capritxós i el Genet de la mort es portava al vell rei. Moria al Palau Reial de Barcelona en 1387 als 68 anys d'edat i amb 50 anys de regnat. Només superat per Jaume I, El Conqueridor que va regentar 63 anys. Moria el rei longeu, el del punyalet, amb més títols que ningú havia aconseguit fins llavors. El sobrenom de cerimoniós venia per la seva afició a les cerimònies i les Pompes arribant a crear el Protocol de la Casa Reial. Els seus fills no van acudir al seu llit de mort per estar molestos amb ell i amb els resultats de l'herència. La influència que havia exercit sobre el rei la seva última esposa, la Reina Sibil·la de Fortià, tenia als Infants enervats i enfurismats amb fam de venjança. Després de l'esdeveniment la vídua va fugir pensant en les represàlies que els seus fillastres prendrien. Aviat era capturada per l'Infant Don Martín i portada a masmorres. Recordo que Maria i jo vam intentar assossegar i calmar l'Infant encara que l'odi tenia més pes. El parent de la Senyora, el Cardenal Don Pedro de Lluna també va intercedir per la reina aconseguint estovar el cor de l'Infant; ja rei, Juan el caçador.
Als 37 anys d'edat l'Infant Joan prenia la Corona i convocava les Corts de Barcelona. Acomodava al seu gust la política del Regne i reconeixia als dos Papes. Al Castell de Morón es van reunir amb el rei Joan les Corts Valencianes, li advertien que la seva situació financera estava en fallida. Una de les poques alegries que rebia el regne era que el parent de Maria, Cardenal Pedro de Luna, havia estat elegit Papa a Avinyó i que ara es deia Benet XIII. Encara que havia fet carrera d'armes, va ser professor a la Universitat de Montpeller i ara era el Papa Lluna. En aquell període de tants Papes, la fe estava òrfena. Com més llegia i sabia, més m'allunyava de l'església encara que no del ramat del meu Pastor. Les parets deien que el Maligne en persona rondava per Avinyó. Calfreds i pell de gallina em produïa només nomenar-mentre besava els meus dits creuats, va de retro satanàs.
Passàvem molt temps en el Palau Reial de Barcelona llegint llibres de Romanços Fronterers, de l'Amor Cortés, del que Humà i el Diví. Recordo que El llibre del Bon Amor de l'Infant don Juan Manuel era el nostre preferit.Per aquells dies coneixíem a Fra Francesc Eiximenis, vivia al Convent de Sant Francesc de València, franciscà i amic ens acompanyava durant moltes estones orientant a Maria. En el seu últim llibre, "El llibre de les dones", ens recomanava remeis davant la debilitat de l'ànima i el perill dels vicis.
El regnat del cunyat de Maria, acompanyat pel pare Vicent Ferrer, es caracteritzava per haver configurat una aristocràcia lletrada i per la forta influència de la seva esposa Violant i la seva camarilla. El Rei Joan, gran amant de la falconeria, representava l'ideal de cavaller, tothom recordava l'Ordre dels Cavallers de la Coloma, símbol de l'esperit sant. El poble l'admirava i veia com l'ideal de Caballero. Per allà el Genet de la Mort sotjava al rei Joan un matí de 1396, de Cacera Real, en què un accident segava la seva vida entre oliveres, sota un bany de sol matutí i impregnat de l'olor de la farigola. Els Regnes quedaven en mans de Martín, Martí I L'Humà. La nostra Història començava a escriure amb majúscules i lletra gòtica.
Capítol 6è
El somni es compleix. Martín i María són reis.
Quan les notícies ens arribaven estàvem en 1396, Martí I L'Humà anomenat així per la seva forma de ser i coneixement dels clàssics, era a Sicília. En aquell instant em donava compte de la fortalesa de Maria de Luna, futura reina. En absència del seu marit, actuava com a lloctinent general davant les pretensions al tron del Comte de Foix i de la reina vídua Violant de Bar. Martí I, l'Humà, tornava de Sicília deixant al seu fill Martí El Jove al govern provisional dels Regnes insulars fins que arribés la Reina Maria. Immediatament jurava furs i era coronat a la Catedral de Sant Salvador de Saragossa, les celebracions es van realitzar en l'Aljafería, aquell preciós edifici vermell de fastuoses estades construït per àrabs, no li van posar el nom d'Alhambra perquè ja hi havia una a Granada, encara que per el seu color ho mereixia.
El conte havia canviat i la Senyora de Segorbe es convertia en Reina, i el Rei Martí I, l'Humà, heretava els regnes que els seus pares havien unit per la grandesa d'Aragó. Començàvem a ser els veritables protagonistes.Jo, com donzella de companyia, no tenia temps de buscar marit ni tampoc es em passava pel cap deixar d'acompanyar a la meva amiga, la Reina Maria de Luna. Nous comesos, desafiaments i experiències ens deparava el futur. El rei Martí comptava amb 41 anys d'edat, havia fantasiejat amb la idea de ser l'amo i senyor, de nen. Per a un millor control de la situació i confiant en el capacitat règia de la Reina Maria en assumptes d'Estat, el Rei, ordenava a la seva esposa que havia de regentar Sicília en la seva absència. Maria i jo partíem immediatament a la recerca de la nostra destinació a ultramar, Sogorb quedava cada vegada més lluny però anàvem a veure el jove Martín. Mentrestant, el Rei viatjava a Còrsega i Sardenya, i acudia a Avinyó a visitar el Summe Pontífex Benet XIII parent de la Reina Maria de Luna i sobrenomenat El Papa Lluna. El Vicari de Crist va oferir la Rosa d'Or al Rei Martí I, màxima distinció que es donava als prínceps. El problema del Cisma d'Occident no afectava al nostre sobirà. L'afecte que sentia pel Papa, fruit de les seves estades a Segorbe, era més poderós que els Cismes i les tesis teologals de l'època.
Per aquestes dates s'havien acabat les Torres de Serrano a València, símbol de la resistència valenciana, contra el setge del castellà. La llana de Morella i Sant Mateu havia convertit a València en un port de gran prestigi. L'any 1400 canviàvem de segle XIV a segle XV, el canvi de segle havia assegut molt bé al Regne. El Rei Martí I acudia a la Consagració de la Cartoixa de Porta-Coeli, mentre Fra Bonifaci Ferrer li comentava que l'obra de Déu s'estava reforçant amb l'obra de l'Humà, recordant-li que la Cartoixa de Vall de Crist havia nascut sota l'influx que Morfeo va imprimir en ell. Mentrestant, Maria i jo tornàvem al Regne de la península, l'experiència a l'illa havia servit per demostrar els dots de govern de la Reina Maria de Luna La Humana. Per fi a Segorbe, les obres de la Catedral dedicada a l'Assumpció de Nostra Senyora, estaven concloses. Allà demanàvem a la Verge per la nostra salut i les del Rei i el Príncep Martín que en aquells dies regentava Sicília.La Reina ocupava moltes hores amb la gestió de la Cartoixa que el seu marit havia concedit a la ciutat de la seva esposa. Fra Bonifaci Ferrer ens acompanyava en aquells dies d'estiu en què l'olor de les roses i el sabor dels mitjanes de bou poblaven els nostres sentits i els de Fra Bonifacio, el qual estava exultant amb la idea que el Papa Lluna anava a convertir-lo al general dels cartoixans. La reina i jo aquell estiu guanyàvem pes, la gola ens havia vençut. Encara habiéndonoslo advertit Fra Francesc Eiximenis ens podia el vici culinari. Això tampoc importava massa al Rei Martí. Excel·lent degustador de menges no veia amb mals ulls la figura de la seva esposa que per aquells temps es coneixia com la Reina Grossa, segur que jo també seria la Dama de Companyia Grossa del Regne.
El nostre estimat i petit Martín El Jove, havia estat nomenat Rei de Sicília pel seu pare el Rei Martí I d'Aragó i València. Aquell preciós nen dels meus jocs i cançons de bressol era un rei. Però es veu que les alegries atrauen les penes. La Dansa de la Mort començava a cobrar el seu deute als Lluna a Sicília. El jove Rei que acabava de perdre davant els seus ulls al seu fillet Pere, es quedava vidu el 1401 perdent a la seva esposa la Reina Maria de Sicília. Noves de la Cort de Sicília deien que la feble reina no va resistir la mort del seu petit.Aquelles noves obrien ferides a la Reina Maria de Luna, semblava que les nostres oracions no arribaven a orelles de la Verge. Jo pensava, així com molts altres, que el Papa Lluna era un antipapa i que el seu cognom Lluna estava mala sort. Potser les nostres pregàries no fossin escoltades per això. Mentrestant, Joan el Jove es consolava, embolicat entre llençols i enagos, amb joves sicilianes de les que va tenir algun fill bastard, fins contraure matrimoni amb la bella senyora Blanca de Navarra, hereva de Carles el Noble.
Els Genets de la Apocalipsi anaven i venien, la dansa de la mort girava entorn a pobres i rics sense cap discriminació, tots iguals. La fam i la mort, la guerra i la terrible Pesta campaven al seu aire per la nostra ciutat i per tot el regne. Tot i que no va impedir que se celebressin les Corts de Segorbe. Per aquells dies s'inaugurava l'Aqüeducte de Portacoeli, el qual conduïa l'aigua de la Font de la Mina a la Serra Calderona, fins a aquesta cartoixa i voltants.
Capítol 7è
Maria es va anar, el seu fill, el seu marit i els seus
llinatges també.
Però poc duraria la pau en la família, la Reina la meva amiga, la meva germana, se'ns anava. El maleït Genet de la Mort li rondava, cobrar el seu deute volia. Maria de Luna venia acusant una feble salut i una apoplexia es la portava a 1404 a Vila-real, camí de les seves terres de Segorbe. Teníem la reina i jo 48 anys. La meva senyora s'havia anat. El meu consol i tot només es sufocava amb la idea de tornar a la meva llar definitivament, aquell que m'havia estat arrabassat de nena i aquell en què la Reina i jo vivim els dies més feliços de la nostra vida. El meu camí en la Cort s'havia acabat. La reina com a herència em deixava el títol de Cronista Major del Señorio de Sogorb, tot i ser una dona; jo, havia estat conreada a la Cort i escriure era la meva passió i la meva més noble eina així com el meu esgrima dialèctica. En el seu llit de mort prometre a la meva reina escriure la Memòria de la seva vida, ella sabia que ningú com jo cosería la peça de la seva dies, com ningú podia fer-ho. Entre llàgrimes i gemecs recordava el patiment per la pèrdua dels seus fills i l'amor que havia sentit per la seva terra, en la qual es notava que millorava en part durant les nostres estades.Terra, en la qual el Rei havia tenído una visió màgica i sagrada.
Tot el Senyoriu de Sogorb plorava de dol la pèrdua de la seva Reina, els crespons, meitat quadribarrada, meitat Mitja Lluna invertida i els crespons negres, omplien les façanes de les cases al costat dels testos grossos de clavells i margarides que afegien un toc de color. La Reina de Sogorb havia mort. Un sentiment de por i de pena m'envaïa, no havia de deixar que la malenconia emboliqués la meva vida, la seva ombra era humida i freda. Vaig córrer presta al meu origen. Només la meva gent i el meu encàrrec al meu hisenda de Peñalba, aconseguien rescatar-me de tal estat. A sota de la cara nord del Castell de l'Estrella a Segorbe, al costat del riu. Passava els freds dies d'hivern davant de la xemeneia. Els troncs de carrasca cremant i el cruixir de les brases eren la meva companyia. Jo, ploma en mà intentava dibuixar amb lletres el que havia estat d'aquells anys de Cultura i Poder. A la Hisenda, els objectes; com les dagues i l'espasa del meu pare, les tasques en dubte que la mare havia brodat em transportaven al meu més estimada infància, també recordava que els meus pares tampoc havien resistit el flagell dels Genets, la Guerra i la Pesta se'ls havien portat mentre jo estava allunyada en la Cort. Dedicava per aquelles dates tot el meu esforç en redactar aquest diari, Crònica de la senyora Maria.
Al meu plàcid descans arribaven noves de la Cort. El frare dominic Fra Vicent Ferrer, germà de Fra Bonifaci, comunicava a l'El Rei Martí I l'Humà el major cop de la seva vida. El seu fill el rei de Sicília Martí l'Jove, havia mort a l'edat de 36 anys, després de sufocar la rebel·lió dels sards a la batalla de Sant Luri de 1409, fruit d'unes febres malignes. S'extingia l'herència de Guifré el Pelós, primer Comte de Barcelona; amb els seus dits sagnants va dibuixar a terra, a l'agafar un grapat de terra: la quadribarrada, vermell de sang i groc de terra, símbol del nostre regne. També es desapareixia el llinatge de Navarra, fundat l'any 809, per Iñigo de Arista que també corria per les venes del rei. El rei m'explicava en una carta que recordava plorant com en les seves correspondències amb el seu fill, instava el jove rei de Sicília a cuidar-se de les epidèmies i de perillosos aliats, animant-sobretot a tenir la descendència que assegurés la continuïtat del llinatge i la unió dels seus regnes. Aires de conspiració per la pugna de la successió solcaven el regne.
Aquella notícia va tornar a recordar-me amb ira i llàgrimes als ulls, la satànica idea que els Lluna estaven maleïts. No només s'havien dut a Maria de Luna a la flor de la seva vida, també els Genets arrasararon amb la vida del meu petit príncep Martín, nen del meu anhels, aquell al que jo mateixa havia ensinistrat en l'Art de la Lectura i l'Escriptura. Les llàgrimes queien sense parar sobre el paper corrent la tinta que parlava de la grandesa de la seva mare, mentre jo, volia escriure el desgraciada que va ser la família. Les taques dibuixaven formes que simulaven ànimes al purgatori. Espantada, vaig aconseguir sortir al carrer. Asseguda en el tall de la porta amb els ulls entollats pensava en l'esquela del Rei Martí en la qual em deia que només el mantenia viu la idea de la seva descendència i el aguait de les feristeles.
Per solucionar el seu primer problema Martí I l'Humà als seus 53 anys pensava en el seu nét bastard Frederic de 6 anys, fruit de les constants visites del seu fill a les joves sicilianes, encara que últimament es deia que visitava les joves sardes. Això provocava una forta oposició per part dels enemics de la Corona al fet que Federico fos el proper regent. No havent funcionat la primera estratègia, el rei va ordir un segon pla; casar-se amb la seva neboda Donya Margarita de Prades. El casament se celebrava al Palau de Bellesguart després d'haver concedit el papa Benet XIII seus dispenses. La Missa de les revelacions les oficiava el Dominico Fra Vicent Ferrer. Els assistents a l'enllaç eren els mateixos que volien accedir a la Corona.
Un any després en la primavera de 1410, el Señorio de Sogorb es va tornar a tornar de dol amb crespons negres. El Genet de la Mort cavalcava de nou i acabava cobrant-la seva última deute. Les campanes de la catedral van estar repicant durant 2 hores. El nostre rei Martí I l'Humà, rei d'Aragó, València, Mallorca, Sicília, Còrsega i Sardenya, comte de Barcelona, del Rosselló i de la Cerdanya moria. Just en una època en la qual al costat Margarida, la seva neboda, se'l veia feliç. Les males llengües deien que la seva mort va ser fruit de la seva única obsessió, la descendència, segons se sentia per aquells lares els beuratges que el rei consumia per afavorir la seva proliferació van acabar fins amb l'últim dels seus gens.
Abans de morir no va voler Don Martín designar el seu successor, es limitava, el dia abans del seu pas a Valldonsella, a declarar i enviar davant dels consellers de Barcelona i la seva protonotari i escrivà, "que el succeís en la corona aquell que constés debérsele legítimament, ". Aquesta irresolució en un assumpte de tanta importància, s'atribuïa a la seva aversió al comte d'Urgell, i al desig i idea que portava que li succeís el seu nét bastard Don Federico, a qui manava educar amb extraordinari cura. Molta sang i dos anys de guerra civil costava la irresolució de Don Martín, fins que poguessin entendre els Parlaments d'Aragó, Catalunya i València, i per posar fi a les pretensions dels diferents aspirants a la successió del difunt monarca.
En 1412 es celebrava el Compromís de Casp en l'es decidia la successió del Regne. Fra Vicent Ferrer després d'oficiar una missa recordant l'Apocalipsi anunciava en el seu sermó, a l'Església Major de Casp, la Successió al regne i l'arribada de la Pau fruit de l'acord sorgit en el Compromís; Fernando de Trastamara Rei de Castella i ara també d'Aragó es convertia en l'elegit. Els interessos catalans per llana de la Mesta castellana i figures com Vicente Ferrer o el mateix Papa Lluna van afavorir aquest lliurament a l'etern rival. El poble de genolls cantava el "et deum laudamos" en honor al nou rei de reis. L'espectre de Guifré plorava en el seu Mausoleu.Un gran pas s'havia donat amb la Unió dels regnes més importants de la Península. El concepte d'Espanya començava a forjar-i Sogorb era espectador directe d'això.
