En un país cuyo nombre no quiero acordarme , .... o sí, Viva España

                                Pedro Jiménez Soria

                                   (SEGORBE2017)

  En un país de cuyo nombre no quiero acordarme , vivían unas cuantas hermanas , algunas tenían  más derechos que otras. Aunque su madre las quería a todas igual intentaba ayudar a las más débiles y equilibrar la balanza para que ninguna de ellas pudiera pasar penurias y todas pudieran tener las mismas posibilidades en un futuro.

Nuestra querida familia fue fundada por pueblos llamados íberos , celtas y tartesios. Se fue mezclando con todo tipo de pueblos , fenicios , griegos , romanos  , bizantinos , visigodos , árabes y judíos. Durante este tiempo la madre fue madurando y fue teniendo a distintas hijas. Unos le llamaron Hispania , otros le llamaron Iberia , otros le llamaron al Andalus , también le llamaron España. Mientras nuestra madre se hizo adulta fueron naciendo todas sus hijas, unas antes que otras pero todas de un mismo útero.

 Aunque ella, la mamá, España, procuraba que todas sus hijas vivieran en armonía y en justicia social. Pero como en todas las familias siempre hay unas hermanas más Caínes , que otras , hermanas de una misma madre , pero todas ellas diferentes entre sí como cualquier familia.

 Por circunstancias de la vida cuando fueron adultas , la mamá insistía en querer que todas sus hijas fueran iguales pero no eran iguales, aunque fueran hijas de una misma madre . Y por mucho que protestaran las más desleales, nunca en la vida dejarían de ser hermanas, ni porque lo diga la constitución ni porque lo diga yo, sino porque ha sido así durante siglos. 

De todas ellas,  las hijas que estuvieron más favorecidas por estrategias económicas de la madre , se desarrollaron antes y tenían menos problemas de salud mientras había otras ancladas en el Antiguo Régimen y a las que les costaba más salir adelante, por culpa de una mala planificación del suelo. Las hermanas egoístas más desarrolladas , quisieron llevarse la herencia sin haber muerto la madre y cayeron en el error de que si la madre está viva ,todas son iguales. Y de madre solo hay una, solo una. Hijas de mi misma madre.

                                   

Esa madre era un país que hoy se conoce en el mundo como España, un país que ha evolucionado e intentado salir de las garras , de monarcas y papas. Este país cometió un error,  hace no muchos años , un error que costó la vida de muchos hermanos, una guerra fraticida, una vergüenza por no respetar, las normas de convivencia de la madre. Ninguna de las hijas era mejor para la madre

Un país que no respetó la Constitución del 31 , originó una Guerra Civil . Los movimientos obreros y el fascismo imperaban a sus anchas,  y en “ país de la ñ ” lo pusimos en práctica, antes que ninguno, con la Guerra Civil del 36.

El PP del gobierno español de hoy y el independentismo catalán son los protagonistas del final de la España negra y las rencillas de la hipocresía y la Historia historieta. 

Para saber cómo empatiza el mundo con España y su exotismo, según ellos, más vale leer la información del extranjero y a los hispanistas, amantes de la piel de toro, y al norte de los Pirineos. 

Autores como : Gerald Brenan, George Orwell, Raymon Carr, Jackson ,Paul Preston y Pierre Vilar ,  ellos si que vieron y ven España.  

Además de su exotismo, fruto de la belleza de nuestras mujeres, el  señorito, el cura y la doctrina de Torquemada, la benemérita . Somos la tierra mas benigna del mundo, situada en el centro de él. Fuimos elegidos para dotar al un incalculable masa de gente de la lengua cervantina. Un país que fue Potencia Mundial y conquistó el Nuevo Mundo.

Después del Circo Mediático montado por el PP y los independentistas catalanes de nueva generación. Y habiendo visto y leído, lo que le da la gana, a los dueños de los Medios,…,pensé ;     -voy a escribir algo independiente de verdad -.

Y digo lo que digo , porque a mí me la trae floja la querencia y los intereses, escribo porque me apetece oír mi versión, narcisismo operativo. Sobretodo porque soy humanista, socialista – nacionalista  y rojo como la sangre. Proletario de nacimiento,  hijo de un tornero-fresador y una cocinera, mis queridos padres . Mi abuelo Eugenio Jiménez Tristán, tuvo más suerte, fue Maestro y Perito Agrícola en la II República española.

 ...........................................................................................................                       

Érase una vez ..., y  empieza este cuento. Un Presidente y padre de la corrupción del PP llamado Mariano  Rajoy. La X de Gurtel.   Éste, se tuvo que comer el marrón más importante económico de los últimos tiempos. Sacando poco a poco el país a costa de la sangre de los más pobres  , pero bueno así es la derecha. 

Un día al principio de la crisis ,  nuestro barbudo presidente Rajoy  habló con Arturo Masía , Cap de Catalunya , y le dijo que no había dinerito. El señor Arturo Mas , más cagado que otra cosa  , yendo  para Cataluña  y pensando en la que le iba caer cuando les dijera a sus compatriotas que no había pela. 

Como un puto zorro que lo es ; pensó, como le doy la vuelta la tortilla, y aprovechando los movimientos sociales discordantes con la política sangrienta de la Unión Europea y Rajoy . Fue la excusa perfecta para que los cabrones de Jonqueras y Mas diseñarán la Nova Catalunya.  Que por otro lado es más vieja que el coño de la Bernarda .

! España tiene la culpa, los españoles tienen la culpa, nosotros somos ricos , por qué nos roban !

La España que no les iba dar dinero, convirtió a gente que protestaba por la crisis . en independentistas. España no recibió dinero por ningún lado ninguno de sus hermanas comunidades , cabrones.

Los esquiroles independentistas utilizaron  este recurso , de que no recibían dinero , sabiendo lo que le jode a los egoístas peseteros y a los malos hermanos , que no todos los catalanes digo , para montar el tinglado independentista .

Mientras el partido de Arturito , CIU , explotaba en pedazos y deshaciendo la convergencia en segundos . La parte  de su partido burgués y con intereses en la península , al radicalizarse se fueron pitando. 

Arturito, utilizó el dique seco de España,  para radicalizar Cataluña y no comerse el marrón de decirle a sus compadres , que no había pela y de esta forma darle la vuelta la tortilla y ser el héroe de la película . Hoy,  lo tenían que encarcelar Sin fianza. No quieren mártires?

A los cuatro idiotas que se les ha comido el coco con un rollo ,de que Cataluña es superior al resto de comunidades durante  la bondad de nuestra Carta Magna y el periodo de democracia que le ha dado España .

                             

Hoy ante los españoles , Europa y el resto del mundo , están haciendo el ridículo  unos titiriteros con intereses partidistas .Como por ejemplo la Esquerra republicana catalana , que no pintaba una mierda ,y ahora es un partido que ha crecido como la espuma ,gracias Arturito y que bien le viene a Oriol. Esta pantomima, mejor esta mierda pública,  que está pasando en Cataluña es un deja vu , de la eterna película de insolidaridad y cainismo español.

Me pone enfermo , el hecho de ver a algunos de mis hermanos , sobre todo los de Arturito Mas ..., regodearse del resto de la península , con el discurso anti españolista típico de : que  no recibieron dinerito de las Américas por parte de Castilla  y de cómo se consideran una raza superior al resto de los españoles . Y de cómo ellos sobrevivieron a todas las adversidades gracias a sus neuronas.  El discurso de la raza aria o de la España más lista es el mismo discurso del famoso asesino alemán.

Este es el discurso del libro - mi lucha - del señor Adolfo , ese que utilizó Hitler para convencer a todos los capullos alemanes que le apoyaron. De que eran una raza aria superior más poderosa e inteligente al resto de los seres humanos.

Esta película de fascismos , está más vista que el TBO , es una vergüenza caer en los mismos errores y seguir dándose cabezazos con la misma piedra no se puede aguantar ya más y hay que darles con la Constitución y con la cárcel en la cabeza .

Luego ,que celebren los días y los mártires que les dé la gana. Después de las descampada de empresas catalanas poderosas , bancas y demás capital. A los capullos independentistas solo se les ocurre decir que saquen el dinero de los bancos para que lo vayan gastando como si les sobrara y como si les gustara gastar por gastar , con los agarrados que son mis paisanos.

El independentista catalán que a la altura de hoy , no se haya dado cuenta del Engaño de la República de Cataluña es tonto , desde que nació. Porque Cataluña es otra historia,  es la que yo viví,  la que tengo en mi cabecita y corazón , la que no se oía cuando tenía dinero . Es la misma mierda de siempre y no son superiores son insolidarios están demostrando algunos de ellos que son una malos hermanos. 

Al final Europa nos va a conocer por qué no hemos hecho más que caer en los mismos errores , si quieren la independencia que lo independicen todo : el Languedoc y Andorra , Baleares , Cataluña y Valencia .

                               

Yo personalmente estoy a favor de que en el colegio se forme en valenciano y en castellano , por encima de todos los idiomas. Como ya explicado por activa y por pasiva la tecnología hará que uno luego un finlandés y un senegalés pueden hablar con un dispositivo en la oreja y entenderse todos.

Como a la derecha le interesa tener una población manipulable  y lela . Están están inflándolos de inglés , con la excusa de hacernos más competitivos, y perdonen mis compañeros de inglés  , todo en detrimento de filosofía , arte , latín , historia de la religiones , griego , sociología , valores , ética y moral laica. 

Y lo que más rabia me da y odio es que la mayor generación y la mejor formada , la nacida del segundo baby boom de España,  la hayamos desperdiciado  educándola con el culo por rencillas del pasado y sin nada en la cabeza de sentido común.

Este nuevo baby boom , este oro rojo de sangre española , ha estado diseñándose desde las comunidades insolidarias , para crear una población que siga en el futuro con la misma mierda. 

Desde la creación de los estatutos , los idiomas , fruto de la riqueza cultural de nuestro país , se están utilizando políticamente.  El lenguaje es kultura,  no política , es cosa de los colegios no de los gobernantes . Es para unir en riqueza no para separar en discordia.

La lengua o el folklore , nos diferencia entre españoles pero nos une y nos hace ricos en Cultura de cara al resto del mundo . Todo esto , no se debe utilizar, ni la religión tampoco  , ni la cultura para la política , porque si no , la política no llega nunca al entendimiento , ergo esto lo que le gustan los políticos , pero no a la sociedad.

Los hijos del baby boom español es la segunda generación de españoles más voluminosa de la historia de España. Es la riqueza más grande que tenemos pero la hemos desperdiciado , con intereses partidistas de cuatro rateros , espero que no caigan en los mismos errores en el futuro cuando ya estemos todos bajo tierra.

Las generaciones X, Y y Z,  o sea los hijos del baby boom , han ido la generación  mejor cuidada , tratada  , mimada y educada para ser un país competente en el mundo. 

Pero las malas artes y la interpretación con el culo de los intereses partidistas de algunos han hecho que la idiosincrasia de España y sus comunidades con sus lenguas propias se hayan convertido en un arma contra lo español. Este oro rojo lo hemos desperdiciado ya nadie va poder cambiar lo que hemos hecho y no se puede volver a repetir esto más. Ni tampoco se puede ir atrás para arreglarlo está hecho, está en el subconsciente de los nuevos españolitos.

       

Por si alguien no lo sabía , el Tito Paco, o Franco, en los años 60 y 70 del franquismo con su proteccionismo de consumir  a nosotros mismos de vascos y catalanes situados estratégicamente más cerca de Europa . Y todo esto diseñado por algunas burguesías y el propio Franco, hizo que se pensará que el norte de España en contacto con Europa fuera lo potente y los pobres andaluces extremeños y sureños como mano de obra barata, Son los verdaderos artífices de esa Cataluña que ahora dice que ya lo es España. 

Cuando el propio Franco fue el primero que diseñó la estrategia de comprar ropita textil catalana y aparatos metálicos del País Vasco, sábanas y toallas de Sabadell y Tarrasa y Orbegozo y talgo del país vasquito. En la verdadera historia resulta que el que más ayudó a Cataluña y a el País Vasco fue el señor Francisco franco con una burguesía que vino nacida de la primera revolución industrial en España con una línea ferroviaria de Mataró - Barcelona que casualidad no ? Con él caudillo Franco.

Además el caudillo en vez de arreglar los problemas de la Andalucía profunda y de la Extremadura y Castilla profunda , hizo que se despoblaran muchas zonas de rurales , con señoritos,  para que Cataluña y el País Vasco recibiera la famosa mano de obra barata de los andaluces, como mi padre y mi madre y mi familia. El pueblo de mis padres en la provincia de Granada, La Villa de Gor, en el marquesado de Guadix , tenía  casi 5000 habitantes en 1965, A principios de los 70 se quedaron unos 800. Asunto resuelto en las zonas rurales.

Mientras iban llegando tanto al País Vasco, como a Cataluña la mano de obra barata . Pero eso si , una mano de obra , siempre muy justamente tratada por los verdaderos catalanes , porque si de algo a de estar orgullosa Cataluña , es de sus partes positivas . 

        

Esos valores tan importantes del empresario catalán y Español , hacia sus trabajadores , cosa que yo no he podido disfrutar en la comunidad en la que me trajeron. Ese es el verdadero orgullo del catalán esa nobleza , lo demás es una mierda empaquetada por intereses partidistas.

 El verdadero catalán inició las huelgas en España , promovió los derechos de los trabajadores y los movimientos obreros y era solidario con sus trabajadores.  

Sigue habiendo comunidades ,hoy, en el resto de España  ,que hacen aguas en los valores de los obreros, 

pero eso no es Cataluña , la verdadera Cataluña es maravillosa .

El resto de España como mi comunidad de ahora está explotando aún y negreando a la gente , no toda claro está pero yo lo he vivido una década en mis carnes . Pido disculpas a quien se haya sentido ofendido el que no se haya ofendido es porque me ha entendido .

                              

Eso sí que es tiene que estar orgulloso de Cataluña. Esa es Cataluña , una comunidad riquísima industrialmente que ha tratado desde el principio a sus trabajadores con todo el respeto que se merecen cosa que debe tomar como ejemplo el resto de España de una puta vez. Ésa es la Cataluña de mis sueños y mi infancia.

Cataluña es lo que es , como el País Vasco por ser y estar en la frontera de los Pirineos , con Europa , como en todos los países estratégicamente el punto principal de desarrollo. La puerta de Europa.

Ellos son más listos porque tienen más dinero ? Desde el franquismo de finales , ayudando a las familias burguesas catalanas y anteriormente, apoyando a las pudientes de la Lliga regionalista , aquella burguesía catalana de la “ saga de los Ríus”, de Emilio Gutiérrez Cava, resulta que el periodo de la dictadura es el que hecho rico a Cataluña esto no se lo cuentan a los catalanes ayer baby boom perdido.

Hoy mismo todas estas grandes empresas están saliendo pitando de Cataluña por la mierda del independentismo. Porque se consideran España . Y porque somos un mayor cliente claro desde los años 60 o me atrevería decir que desde el principio la dictadura.

       

Ya está bien señores, ya está bien de adulterar la historia . La historia es una sucesión de sucesos sucedidos sucesivamente , eso lo sabemos bien los historiadores que además adivinamos el futuro porque conocemos el pasado para eso sirve la historia . Y también sabemos que hasta que no haya una dolorosa revolución social del español uno y único . Vamos a estar dando signos de hostias toda la vida y Europa y el mundo flipando con los españoles .

No tuvimos bastante con gastar todo el oro para defender al catolicismo que ahora estamos haciendo el gilipollas utilizando la cultura como política cuando lo único que hace es enriquecernos como una nación que ha elegido Dios para que todo el mundo hable nuestra lengua siendo tan pequeñita.

         

Quiero la cabeza de Arturito masía . Mas , a la cárcel . Y algún títere de los que están manipulando a una generación que no vamos , a volver a tener jamás en esta época. Algunos cabrones con intereses partidistas  han amamantado de la leche de la discordia , de la insolidaridad y de lo anti español , gracias a la bendita Constitución que tenemos , sagrada hasta la muerte.

Estoy hasta los cojones de oír que los catalanes esto , los catalanes lo otro, yo soy catalán y español y hablo catalán y español . Y digo que la cultura y la religión no deben pisar nunca el campo de la política . Lo único que tenemos que hacer es conseguir de una vez la Concordia entre los hermanos del pueblo español.

Somos el país más solidario del mundo , tenemos la constitución más justa del mundo pero no para que lo utilicen cuatro canallas repitiendo la historia esta del abuelo cebolleta sin rigor alguno para comerles el coco con que sean superiores al resto de España diferentes y que tienen más recursos porque son más cojonudos.

                                  

No vamos a jugar al juego que juegan ellos los independentistas que no los catalanes , vamos a seguir consumiendo sus productos y vamos a poner la otra mejilla pero hay que aplastar a todos los sinvergüenzas que están utilizando la generación más importante de la historia de Cataluña para convertirla en nuestros enemigos.

Mis hermanos catalanes independentistas tienen que ir dándose cuenta hoy ya se han participado en esta pantomima , engañados por sus dirigentes separatistas , los que han montado del circo . Como siempre los españolitos ante el  mundo , somos una vergüenza de país , cuando en un tiempo éramos los amos . 

Se acabo,se acabó y se acabó. Os dais cuenta , a todos los que me estáis leyendo y soportándome , lo peligroso que es la historia , manipulada malversada y lo triste que va ser el futuro de España con una generación que va a seguir repitiendo sucesivamente lo sucedido.

        

Volviendo al tema, estos días, Cataluña tiembla, se le están yendo los de la”pela”, mientras;  España, o el gobierno actual, mejor dicho, ha mostrado en estas últimas semanas que aún no ha enterrado los restos de la Guerra Civil y la triste dictadura. 

Aún huele, gracias al PP y a Arturo Más. Fruto de la cabezonería del Condado de Cataluña , la Alta Burguesía catalana y los de la Lliga Regionalista, grupito  para darle de comer aparte;  en fin,  los que tienen dinero, se quieren ir, para seguir en la zona euro. 

El Independentismo con Companys y Franco se montaron la misma fiesta, todos sabemos como acabó el asunto. Estos días  Rajoy va desenterrando  zombies con esvástica,   ideas que tenían que estar enterradas desde el 78,  siguen campando y agrandándose gracias al Gobierno pepero. Hoy hemos visto que están expectantes y con ganas de dejarse ver, eso si que es un verdadero problema en el Segundo Milenio, en la España del Segundo Milenio “estamos de vueltas".

         

Yo he podido ver, pero poco, ya que caes en la AIGAM o ”  Anorexia Informativa Gris y Amarilla Mediática”, término acuñado por mi mismo, a los Medios de Seguridad, tanto españoles como catalanes, haciendo su trabajo constitucionalmente.

 La  Constitución o Carta Magna es la clave y la cuna de esta Tragicomedia de Calixto y Melibea de Fernando de Rojas español. Género que inventamos nosotros.

 A todo esto , como en una Corrida de Toros, no mal pensemos…, los manifestantes catalanes independentistas marionetas de Oriolet, “el més llest de tots “, que no todos los catalanes, claro está, apoyándose en la España negra son mártires de Betadine y reposo.

 Pero les pegan y reprimen  al estilo FET, no sin razón, y no he dicho Falange Española de las JONS, y a unos pobrecitos manifestantes con el coco comido durante la Democracia, y no al Payaso de Puigdemont o la Forcadell, “encara que siga de Sabadell com jo”,  Sabadell es más grande que lo que esta fascista que todos la vimos y la oímos gracias a la astucia de  Jordi Évole, ” també català” y Periodista que intimida, Puro. 

Esa entrevista,  al heredero del marrón de Arturo,  al cabrón de Puigdemont o Pico del monte , con Jordi Évole fue lo poco que ha dado de sí, el televisor, periódico, Internet, radio o lo que sea que tenga morbo durante la orgia de interes peperos y peseteros de “la pela”. 

Noche de bolas de goma y noche de sangre en las fotos , yo pasé de ver nada desde que empezaron las banderitas. Por cierto, tengo entendido que la catalana bandera estelada o estrellada en Español, la diseñó un castellonense.

        

Al mismo tiempo, en un pasado reciente, el Jedi Yoda de Pujol en la rexpopuli catalana, chupaba con  CIU todo lo que podía, y  España le robaba. El chorizo enano, tan querido en Cataluña,   iba haciendo dinerete con el 3 % de los catalanes, imagínate que le den el 100% . 

El molt honorable,  les robaba con la Ferrusola, para repartirlo al pueblo, ” com Dèu mana “,  no pasa nada unos misales y ya está. Paralelamente el sr. Pujol, iba gobernando España con sus socios. Eso sí, siempre por la pasta y con la jilipollez de la lengua catalana. 

Lengua , el català que amo como la Castellana  , La que no me gusta ni hablo es la de los putos sajones. Hoy, todo el pollo que ha montado en Cataluña, es lo mismo pero sin pasta. 

Por eso se oyen tanto gritar estos días y la cual cosa, le viene de maravilla a Rajoy, nuestro presidente del gobierno, para crear nuevas generaciones, a  cada uno le ha contado su Historieta, que no, la  Historia de España, ¿cómo no es necesaria? . 

Señor Rajoy si no hubiera salido ni una banderita ni nada que tenga que ver con la gilipollez catalana por los medios subiera quedado en un pedo local. Pero usted cabronazo interesaba porque así se iban despertando cuatro macarras de mierda que tenían que estar extintos ya , que ya hicieron bastante mal al país durante la dictadura.

En estos 30 últimos años en España, se ha ido reduciendo la Historia para que cada Comunidad cuente su histiorieta, imaginaos que Constitución tenemos , algunos ni se la merecen . 

En ese periodo, la verdadera HISTORIA se ha ido disipando y adulterando partidistamente . Sistema educativo español desde las concesiones comunitarias ha ido generando una formación deprimente que no se ha sabido adaptar a los cambios que quería dar y mientras los niños lo han pagado con las manos de los que no debían haber tocado nunca la educación para sus intereses .

El currículo estudiantil al estilo, educa zombis para que se maten entre ellos, en este tipo de pollos. Desde la Tribuna del César y los cabrones de los oradores, comedores de cocos, historietadores  y vendedores de humo,  originan Fascistas, como  los independentistas catalanes  y los nuevos fascistas, retrógrados y anclados en Razas.

Algo hemos aprendido, aunque en nuestra Historia es una constante, el Mundo nos ve “raritos ” pero la Historia de Occidente, nos repeta desde la Resistencia de Numancia y lo que les costó a los romanos hacerse con la península. 

Pero,  ” Avui ” o Hoy , desde ahora, la HISTORIA de España,  ha abierto un nuevo capítulo para el Nuevo Milenio, : La  Nueva España. 

La que ha enterrado las viejas rencillas , gracias a la torpeza de los políticos fascistas y partidistas de ambos lados , la sobredosis de propaganda mediática de las últimas semanas. Hoy podemos estar orgullosos, TOD@S en España,  de los símbolos de nuestra Constitución. 

           

Cerremos la boca ya a tanto anticonstucionalismo mediático, del bar, de fascismos partidistas regionalistas y franquista,  del “sin criterio ” que abre la boca para opinar,- lastima de moscas-. Acordaos que Oriol se joderá, pero  al tito Paco, solo falta quitarlo del Valle, que no a J.A. y enterrarlo a concurso.

Estos últimos meses de Banderas, mentiras e intereses políticos y económicos unilaterales, del PP y los independestistas catalanes nos ha dado una lección, el tema de 1936.

La verdadera , la  envidia que el mundo entero nos tiene y no to@s , es por ser tan pequeña y grande, tan cojonuda y solidaria, y con una lengua, que es potencia mundial de los idiomas. 

Q le den al inglés, es una mido que ocupa espacio en el disco duro de los niños y niñas de hoy que tenía que estar lleno con todos los valores del ser humano con Rousseau y Montesquieu ...

              

Mi reloj habla y escribe 40 idiomas , Teníamos que haber llenado los discos duros desde Baby boom con más Filosofía , Arte , y Latín. Pero ahora ya es tarde , nos hemos cargado el tiesto , nuestro verdadero potencial nuestro ORO ROJO , la sangre de nuestros españolitos sigue estando como estaba en el año 36.

        

Hoy el mundo, mundial nos ve con asombro, equivocado y con mucha envidia.  Envidia heredada de nuestra historia y el volumen de lo español, detrás de todo lo que hemos compartido durante la historia, con América y la ayuda de nuestros vecinos musulmanes y sefardíes.

Gracias a la educación , no manipulada , que nos ha dado sobretodo a los de 1960- 2009 , gracias al criterio a la educación y la formación. Hoy, nadie nos puede explicar nada de lo que ha pasado lo vemos solitos.

   

         

Lastima de las generaciones españolas de los 30, 40 y 50, sobretodo, si eran prole o sin dinero. 

El  Catalá y derivados, el euskera, el galego Y el castellano y derivados, todo , es español, esa Hispania que  durante siglos el mundo envidiaba.  Hoy el subconsciente mundial vuelve a admirarnos, no solo en el deporte.

Gracias , CONSTITUCIÓN del 78 , por ser la constitución más plural ,difícil y solidaria de las constituciones mundiales.

El no haber respetado la del 31 , originó una Guerra Civil. Los movimientos obreros y el fascismo imperaban a sus anchas,  y “en país de la ñ ” lo pusimos en práctica ,antes que ninguno, con la Guerra Civil del 36 . 

                                 

Hoy los españoles respetamos muchísimo más la de 78, hoy sabemos lo que origina el no respetar una Carta Magna.  Nos enseñaron sobre todo a la prole o la España con menos recursos  a decir no gracias, lo intentaré por mis propios medios . El siglo XXI es del Pueblo, de la Prole. Somos las pilas, del combustible humano.

Hoy desde principios de la primera década del segundo Milenio, la calle es nuestra, el criterio y el sentido común nos hacen elegir según somos y pensamos, hasta los medios de información quieren manipularnos, pero la educación de los que hoy tenemos de  30 a 50 años Y el conocimiento que nos han dado impide que algunas cosas que son sean lo que parece que son .

Por eso debéis estudiar los jóvenes, nuestros futuro de españoles, nos permite elegir con criterio. Siempre aprendiendo . En Europa es distinto,  los europeos desde la revolución francesa adoptaron otras estructuras  .

La iglesia en España, también nos ayudó mucho a ser como somos. Siempre hemos sido un filón para Roma . Esta nueva era es del Pueblo, de la España de hoy y de los currantes. Solo deseo que en adelante las nuevas generaciones tengan la suerte y superen esta mierda de política y podermediático. ¡ Suerte!
Gracias!, CONSTITUCIÓN del 78 .El no haber respetado la del 31 , originó una Guerra Civil. 
Pedro Jiménez Soria

Reflexiones políticas de un socialdemócrata. PSPV Segorbe 2017

                                      

Un nuevo Proyecto político dentro de la izquierda española debe surgir en torno a la socialdemocracia española , fruto de Pedro Sánchez e Íñigo Errejón.

Tal día como hoy podemos mirar atrás y ver cuál ha sido el último contexto económico y el panorama político que se ha ido desarrollando en torno a los acontecimientos que nos han deparado, deprimido y asfixiado.

Por un lado el principio de esta historia comienza con un PP y Aznar , muy subidito de tono con la ley del suelo, germen de nuestra situación , vender lo público y goteo en política social. 

Por otro lado el señor Aznar  se retrata en Las Azores en el apoyo a USA y una guerra vendetta contra Irak.  Este gesto propició el atentado en Atocha , y la caída de Aznar ,perdiendo el gobierno.

          

             

Gracias a la su política sobre la ley del suelo se empiezan a generar una serie de factores en los que tanto la necesidad de construir y la necesidad de mano de obra barata hacen de España un paraíso generador de  empleo y bienestar social entorno al sector de la construcción y la benevolencia del sector Financiero, artífices de la crisis.

Generando la entrada de inmigración en busca de trabajo que se asentó en España , ocupando empleo en la construcción durante una década. Por otro lado la prole española dejo de hacer trabajos que para ellos serán considerados de menos categoría dejando el sector primario en manos de inmigrantes , prácticamente.

La prole española de la noche a la mañana pasó a ser burguesa. La vivienda se había quintuplicado y parecía que a esta nueva sociedad no le importaba ya que el sector financiero se había reestructurado en torno a la creación de todo tipo de créditos para que la población pudiera acceder a todos los caprichos y sueños ,como poder pagarse una vivienda que había subido cinco veces su valor.

                                          

                                          

En esta época de bonanza , en la política tenemos un período en el que el Partido Socialista entorno a Zapatero consiguió lograr muchísimas reformas que aún hoy en día se mantienen , de mucho calado social , referentes a la memoria histórica , la normalización de la vida de las parejas homosexuales y también sobre todo en torno al aborto y la igualdad , y una mejora sobresaliente sin duda en las Comunicaciones .

Todo este paraíso tenía una fecha límite , una crisis económica azotó el sector financiero dejándolo sin crédito. España se paralizó . El sector  de la Construcción y derivados se hundió. Las Grandes Obras del Gobierno se paralizaron.

La única solución que tenía el gobierno de Zapatero era inyectar dinero a sector financiero y al IBEX 35 , como ordenaba la Troica , para que no se paralizara la economía española.

A todo esto el partido españolista del PP no quiso ayudar en un momento en el que España estaba entre la espada y la pared , por ser fiel a su ideología.

El fuerte impacto del tsunami de la crisis hizo que el Partido Socialista y su impopular medida merkerista hizo que el PSOE perdiera las elecciones en favor del  Partido Popular y la confianza de los socialdemócratas españoles.

            

             

          

A pesar de que el Partido Popular , estaba ya , acumulando lo que hoy en día serían miles de casos de corrupción , mantenía su imagen y seguía siendo un partido político detrás de una verdadera trama mafiosa.

A partir de este momento el PP comienza a desahuciar, a subir de manera progresiva los impuestos , a congelar pagos, a paralizar políticas sociales y a pagar con la sangre y los ahorros del populacho , el precio de la Crisis. 

Mientras los sectores generadores de la crisis eran salvados con el dinero público. Además asistimos estupefactos a unas políticas humo , políticas como la Lomce ,políticas y teatro regionalista, y Ley del Aborto, ...

Este espectáculo de empobrecimiento generalizado ha sido la simiente de un movimiento de justicia social por medio del populismo , la oratoria y la demagogia. Mensaje reclamado por una mayoría de población obcecada en fórmulas rápidas y antidemocraticas. Fórmulas de corte Comunista,  de prometedor horizonte pero rancio y obsoleto como el fascismo.

          

       

La mayoría de la izquierda española han abandonado la social democracia por el comunismo, debido a la necesidad de revancha, pero hoy día la hinchazón de Podemos se disipa. El clima de Podemos está en manos de Pablistas y anticapitalistas , que unidos a IU forman el comunismo y pararegionalismo de la política española. La izquierda radical .

Hay un sector Errejonista en Podemos , dispuesto a Pactar con Pedro Sánchez , que debe ser el clavo en el que se cuelgue el cuadro de la Nueva Socialdemocracia española.

¡ Expulsemos de la socialdemocracia a los partidarios que apoyaron al Partido Popular ,el más corrupto  y antisocial de la historia de España! 

¡ Expulsemos de la socialdemocracia a los partidarios del PSOE  que apoyaron al Partido Popular , el más corrupto  y antisocial de la historia de España! ¡Expulsemos a la izquierda radical de los comunistas del sueño de Morfeo y del encantamiento de la morfina de Podemos!

Construyamos la verdadera socialdemocracia de la mano del líder de los afilados al PSOE  , Pedro Sánchez , Íñigo Errejón , con Borrell, Garzón, para escorarnos más a la izquierda y presentar un nuevo proyecto socialdemócrata , que recupere la salud social y económica de los español@sLa socialdemocracia europea es el mayor antídoto contra el fascismo de Trump. 

En busca de una Justicia Social y una Calidad Humana y de Progreso. 

Nuevo Partido Socialista y Demócrata . 

                              

           

Pedro Jiménez Soria

iPad de Soria

Enviat des del meu iPhone

Maria de Luna i jo, crònica d'una reina

Maria de Luna i jo, crònica d'una reina

INTRO

Conte fet amb tot l'afecte a les gents de l'Alt Palància amb la intenció didàctica d'alimentar la memòria palantina amb la seva història, les creences i el seu protagonisme en la Història d'Espanya des dels nostres pobles.

En la història de la comarca per mitjà de personatges històrics i ficticis en un entorn real i temporal. Respecte a les creences; les trames obscurantistes voltant de la figura del Papa Luna i Els Quatre Genets de l'Apocalipsi. I, en la Història d'Espanya amb el Compromís de Casp, un pas en la Unificació d'Espanya per mitjà de la castellanització del Regne d'Aragó.

Capítol 1r nostra marxa a la Cort Reial

-el Regne d'Aragó 1364-

Encara recordo vagament, quan corria l'any 1364 de Nostre senyor, i rebia la nova que havia d'acompanyar a la Cort com donzella de companyia a la meva amiga de jocs Donya Maria. La nostra Reina Elionor de Sicília i d'Aragó s'havia assessorat bé i pensava que Maria de Luna era la candidata ideal perquè fos l'esposa del seu fill menor Martí.

Havíem abandonar la nostra família i el nostre Segorbe: el nostre verger, floresta i aigua de la deu de els dies d'infantesa. Estava obligada a deixar la meva entranyable lloc de jocs, on juntes, la senyora María i jo vam conèixer l'olor de l'espígol i del romaní, el cant d'algun cadernera i on els nostres contes prenien vida, al·ludint als amors d'alguna princesa cristiana, ia les gestes del seu estimat cavaller.

A les tardes, després de berenar aquella dolça carbassa al forn al riu Palància, sentíem a les bugaderes històries d'amor i de por. De com, el Rei Pere I el Cruel de Castella, el nostre etern enemic; un jove bastard cregut i arrogant que volia conquistar el nostre regne, havia manat a un ballester a la Presó de Medinasidonia on es trobava captiva la seva esposa i reina Donya Blanca de Borbó. Aquell sagitari tenia l'ordre Real de executar-la. També deien, que el Rei castellà va regalar la Torre de l'Or a alguna de les seves amants sevillans. El sobrenom de Cruel se l'havia guanyat per enviar assassinar al senyor Fabrique seu germanastre i per la seva sagnant croada a la recerca de conspiradors en el seu regne.

Aquell any, estavem patint el setge a València del jove Rei Cruel de Castella. El nostre vell Rei; Pere IV el Cerimoniós de València i Aragó, anomenat també el del Punyalet havia estat recopilant 50.000 lliures en nom de la Generalitat a València, per restaurar i enfortir la plaça. Conjuntament, s'havien fos les joies de la ciutat pesant un valor de 537 marcs i 6 unces, tot això, per sufragar les despeses de la guerra. Les notícies diuen, que el nostre Rei, El Cerimoniós, havia aconseguit enfellonir a Cruel conquistándole terres fins a Alacant, quedant-li encara, aquesta ciutat i Oriola per assetjar.

El Rei castellà no va poder amb la resistència de les torres valencianes i es va retirar a Sagunt, ciutat veïna a la nostra, en aquest moment solar castellà. El meu estimat pare, Juan de Peñalba, cèlebre paladí de l'època, estava construint palissades per a la defensa a Soneja. S'esperava la retirada del Rei castellà per la via dels Mudèjars, entre les Serres Espadà i Calderona en direcció a la Meseta. La meva mare Joana la de Peñalba estava emocionada amb el fet que me n'anés a la Cort i m'allunyés de Sogorb, emplaçament que segons ella, no era segur. Pilar Santamaría Rovira de Peñalba era jo. Una rodanxona zagala descarada i somiadora, amb una desbordant imaginació i enamorada de la meva terra, de la qual em obligadaban a desprendre.

La meva amiga Donya María descendia d'un llinatge noble. Els seus pares eren Don Lope, Comte de Lluna, i Brianda d'Agaout, senyors de la Casa de Sogorb, era casa nobiliària, pertanyia al llinatge dels Lluna d'Aragó.Jo, es podia dir que era una nena afortunada, ja que la Comtessa de Sogorb; la meva ciutat, era el meu més estimada amiga Maria de Luna. Per Ordre Reial havia estat triada per a contreure matrimoni amb l'Infant Don Martín, segon fill del nostre Rei Pere IV El Cerimoniós. El seu nom; Martín, va ser el primer a la casa d'Aragó, la seva procedència era francesa, del Caudillo i cap de dinastia gala Carlos Martel, pare de Carlemany, Carles "Martell".

Tot just comptàvem amb vuit anys quan vam anar crides a la Cort. Barcelona va ser el nostre primer destí. La Reina Elionor volia orientar l'educació de la seva futura nora. Jo, era portada com a Dama de Companyia de Donya Maria. Una sensació d'admiració i por ens embargava i juntes empreníem el viatge. Entre plors i rialles, arribàvem a Barcelona enganyades amb contes de Genets de Guerra i de Pesta. Van ser la pròpia Reina Elionor i els pares franciscans nostres docents.

Només arribar ens van regalar uns chapines valencians, eren de plata fina a la planxa i clau en les varetes amb cintes de seda a les capellanas. Ens van dir que quan fóssim unes veritables cortesanes podríem caminar amb ells. Allò només era el principi de la pompositat incòmoda que havíem d'aguantar com indumentària.

Capítol 2n

Els estius a Segorbe; la nostra terra.

Als dos anys per fi, el Rei Pere I el Cruel de Castella havia desistit i abandonat València. En el seu regne, li creixien els nans i el Comte Enrique de Trastamara havia contractat les Companyies Blanques provinents de França. La seva intenció era venjar a Donya Blanca de Borbó i al seu germanastre, i amb això, prendre-li el regne de Castella.

Per això, aquest estiu, ja amb deu anys tornàvem a Segorbe Maria i jo. Recordo que ens acompanyava l'Infant Don Martín i que va ser la millor època de la nostra vida. Em vénen a la ment en forma de lluminosos i olorosos records, els nostres banys en el cristal·lí i fresc riu i els refrigeris de bunyols farcits de Figa que submergits en llet de cabra, simulaven ambrosia i nèctar diví. Barrejat amb aquests sabors, es condimentava l'amarg aroma del Genet apocalíptic de la Pesta. Estava fent estralls a tot el Regne. Hi havia minvat la població de 40.000 a 25.000 habitants. Nosaltres no érem conscients, en els nostres jocs no hi havia lloc per la tragèdia, només per als somnis i els jocs. L'Infant Don Martín viatjava amb nosaltres en aquell desitjat retorn a l'origen.

El seu pare, el rei, considerava Sogorb com un districte segur. Martín era un nen tímid, ros i una mica llenito, però irradiava un halo de majestuositat alhora que de bondat, que venia de gust pessigar les galtes.Compartíem esplais i il·lusions protegits sota el mantell de la ingenuïtat, nucli de la infància, parnàs de l'ànima. Aquells dies els nostres pares ens portaven a veure els titelles i els capgrossos que representaven. Els trobadors a la Plaça Major, semblaven rapsodes de l'actualitat. Nosaltres entre admirats i curiosos per aquelles llegendes, menjàvem dàtils i ens submergíem en el guió de les històries que cantaven els joglars.Recordo que a Martín li agradava El Cantar del Mio Cid, Rodrigo Díaz de Vivar era el nostre ídol i Donya Jimena el nostre ideal de dama i esposa d'heroi.

Aquell estiu engrosábamos tots alguns quilos. Les rosques del forn de Sopeña així com les güeñas i botifarres del escorxador ens feien la boca aigua. Maria era gran menjadora, encara pudorosa, Martín i jo no érem res pudorosos i bastant golafres. Aquell agost apreníem a muntar a cavall en l'ejido del Sisterre. En els nostres passejos pel Turó de Sant Blai, l'Infant jugava a ser rei amb la seva espasa de fusta anomenada Tizona.Nosaltres estàvem molt contentes. A mi, sota pacte de vassallatge, em va concedir el Ducat de Peñalba, darrere del riu, lloc on em vaig criar i on el meu pare ensinistrava als joves paladins, fills de cavallers i barons i on la meva mare enfornava fogasses i atenia als animals. A Maria li concedia ser la seva reina ja Sogorb, ser la capital del Regne.

Aquest mateix estiu un pagès anomenat Pere Granyana trobava una imatge en guix de la Mare de Déu sota un lledoner o almiz a Castelló. D'aquí el seu nom, Mare de Déu del Lledó. Rabents vam anar a visitar-la per demanar-li, que si acabava amb la Pesta i amb la Guerra, nosaltres li faríem una capella a la Catedral de Sogorb. Mentrestant, amb la rapidesa amb la que acaben els moments feliços, l'estiu es dissipava. Aquella comiat se m'apareixia en els somnis, plorant abraçats als nostres familiars, fins al Infant plorava igualment encara que no fossin de la seva sang.

Capítol 3r

Les Noces dels Infants d'Aragó

Ja a la falda de la Cort assistíem a la celebració dels 17 anys del Duc de Girona, l'Infant Joan. Era primogènit del rei i germà del promès de Maria, l'Infant Martí. Els dies es prometien feliços. La Biblioteca Reial era un torrent de saviesa. Maria i jo d'amagat dels franciscans, a l'hora de l'àpat, ens endinsàvem en aquell panteó del saber buscant rèpliques als nostres enigmes. Allà vam conèixer als clàssics i els seus mites, aquells tractats en els quals l'ésser humà era el centre de totes les coses. Les nostres lectures es projectarien deprés en la nostra forma de ser i de pensar humanista.

Però, el Genet de la Guerra aguaitava el Regne. La Mare de Déu del Lledó no ens escoltava ja que El Principe Negre anglès Eduard, havia decidit ajudar al Rei Cruel, aliat ara del Rei de Granada Mohamed V. Nájera cauria sota la multiracial orda. Pot, que alguna cosa ens escoltés la mareta meva, ja que aviat en 1369 Enrique de Trastamara va acabar amb la vida del seu germanastre Pere I el Cruel en Montiel.Tenía el Cruel 35 anys. El regne d'Aragó i València celebrava aquells dies, amb faisans farcits de mores i poma mullats en vi, que la Branca bastarda de la Casa Reial Castellana governés a la Meseta.

A l'any següent el nostre monarca anunciava al seu primogènit l'Infant Joan que havia de casar-se amb una princesa gala anomenada Donya Juana de Valois. Ells, ni tan sols es coneixien. Maria deia que almenys Martín li era familiar i que a més li agradava. Ells, eren els protagonistes de les nostres cançons. Un príncep i una princesa, el príncep Joan El Caçador. Allò més que una història d'amor va ser una desventura, ens feia plorar constantment. El Principe Joan, casat per poders no coneixia la seva dona i noves de la cort gala deien que estava molt malalta.

Joan travessava clandestinament tot França fins arribar al llit en el qual coneixia l'amor i la mort de la seva princesa. S'havia quedat vidu en un dia. Nosaltres espantades començàvem a pensar que això del matrimoni era alguna cosa no plaent. Tot i que, la meva companya i senyora, no podia triar el seu destí i havia de casar-se amb l'Infant Don Martín. Només teníem 14 anys. Un diumenge 13 juny 1372 a la Catedral de Santa Eulàlia de Barcelona es celebrava l'enllaç entre els meus amics Martín i Maria, a la mateixa ciutat en què passàvem els nostres anys de formació.

L'Infant Don Joan, el Caçador, no trigava a casar-se una altra vegada, Donya Mata d'Armanyac era la triada.D'aquella casament em quedava el record de com ens va impactar la correguda de bous organitzada pels carnissers a la Plaça del Mercat, condicionada amb "barreres i cadafals". El torero dansava capa vermella en mà amb el toro. Al final, clavava la seva espasa al cor del Minotaure. Per a alguns era un heroi, l'Infant Martí aplaudia emocionat. Per a mi, no era més que un altre carnisser. Aquell raig de sang m'irritava tant, que m'imaginava saltant a la sorra i clavant una banderilla al Xiquet del Puig aquell, en les seves natges.

En 1375, dos anys després, la Reina Elionor moria i deixava al Rei Pere IV. Dos anys després el monarca es casa per quarta vegada als seus 58 anys, amb Sibil·la de Fortià. Les estratagemes reals feien el seu efecte, evitant la Guerra. Leonor, germana de Martín i Joan era utilitzada com a moneda de canvi. El regent, el seu pare, l'havia manat desposar amb Ferran II de Castella i consolidava la Pau a Almazán entre els dos regnes. Ferran II moria després en 1379. La fi de la Guerra va suposar el descans d'un Genet Apocalíptico, encara ens quedaven tres en actiu. 

Capítol 4t 

El Jove Martí, fill de Maria.

Maria de Luna en 1376 havia tingut el seu primer fill. Li van cridar Martín, la Història el coneixerà com Martí l'Jove Rei de Sicília i Sardenya. El seu pare l'Infant Don Martín permetia que el petit es criés a Sogorb. Entre els Pares franciscans, Maria i jo educábamos a Martín. Per aquelles dates Els viatges de Marco Polo, ens permetien somiar amb aquells llocs d'Àsia; de Princeses, dracs i teulades d'or. Maria i jo coneixíem els perfums d'Àsia. L'Infant els havia comprat a uns mercaders venecians. Passàvem llargues temporades a la nostra ciutat entre Serres, al costat del riu. Maria de Luna per aquelles dates ja casada i mare s'havia convertit en una dona molt noble, descendia de la casa dels Lluna, caritativa i amant de la justícia, de profundes conviccions religioses, sense arribar a la superstició, i aficionada a la música ia la lectura. Elegant i austera, la pompa i frivolitat de la Cort no influenciaven en ella, aparentava superar al seu marit en la capacitat de govern. València rebia per aquells el nou escut per part del Rei amb dues eles, de dues vegades lleial pels setges del 1363 i 1364. Acostumava a signar col·locant una corona a la ela de Valentia.

La desgràcia s'engreishava sobre el pobre Infant Don Joan; nostre príncep perdia dos anys després la senyora Marta, la qual, havia patit l'expiració dels seus quatre fills. Només li havia sobreviscut la petita Joana, que patia tares físiques. El Genet de la mort acabava portant-la seva delicada vida. Aquell mateix any Donya Maria de Luna havia estat l'escollida per inaugurar l'Hospital Major de la Seu de Sogorb. Construït per atendre les necessitats de moltes famílies pobres i afavorir tant a la ciutat com a la seva comarca. Aquell dia l'ambient traspuava felicitat. El seu marit l'Infant Don Martín ja amb 22 anys, no ens acompanyava, era lloctinent general d'Aragó durant el regnat del seu germà.

En 1380 el Rei d'Aragó Pere IV el Cerimoniós manava custodiar i protegir amb dotze homes armats l'Acròpolis d'Atenes. Enamorat de la cultura clàssica la considerava Patrimoni Universal, d'aquí la quantitat de llibres pagans de la seva Biblioteca.

Tres anys després, el 21 d'Abril, el papa Climent VI, concedia el permís per aixecar la Cartoixa de Vall de Crist, i el 8 juny 1385 prenien possessió de la mateixa els primers cartoixans. A l'any següent començaven les obres de la construcció del claustre primitiu i de l'església de Sant Martí, en honor del seu principal precursor.La fundació de la Cartoixa de Vall de Crist va ser ordenada pel rei d'Aragó Pere IV El Cerimoniós a petició del seu fill l'infant Don Martín i la seva nora Maria de Luna, comtessa de Segorbe. Es va denominar així per la seva semblança a la vall de Josafat, aparegut en els somnis de l'Infant Martí l'Humà com a lloc ideal on hauria de fundar un monestir cartoixà. L'Infant vigilava de prop el progrés de la Cartoixa en terres de la seva senyora.Nosaltres i el petit Martín gaudíem passant les hores meditant i llegint El Cristiano, de Fra Francesc, en aquell lloc sant. Recés de pau regat pel poderós i relaxant olor del camp de liles; la Vall de Crist es trobava en el nostre petit regne. 

Durant aquells feliços i amargs anys, Déu estrenyia però no ofegava. Maria de Luna donava a llum tres fills: Jaume, Joan i Margarida. Les alegries es tornaven plor. El Genet de la Mort els arrabassava als seus fills petits al temps en què Déu se'ls donava. Maria i Martín els van enterrar a la Cartoixa de Vall de Crist, eren dies de ràbia i plor a la Vall de Crist. Les nits fosques entre els murs de l'Alcàsser parecián eterns purgatoris de llàgrimes i sanglots intramurs. Mala sort, deien alguns pels carrers, zigzajeando i xops d'aiguardent a l'Alba, extramurs. 

En la Cort, el rei Pere IV començava a distanciar-se de la seva primogènit L'Infant Joan per desavinences amb la seva madrastra, per les parcel·les de poder. S'havia casat amb Violant de Bar sense el seu consentiment. A l'disgust familiar se sumava el gran deute que la Casa Reial havia contret, amb particulars jueus i comerciants catalans. Tot això, per sostenir les guerres per Sardenya així com els estralls que el Genet apocalíptic de la Pesta havia sembrat per València, en forma de mort, coneguda aquella com la de "Els morts de Xelva". 

En1384 el geni del regent va acabar amb la seva filla Joana d'una forta bufetada per una dicusión política. Els seus matrimonis no havien estat el que Pere VI havia planificat i d'aquesta manera acabava amb la vida de la Comtessa d'Empúries. El seu marit el Comte d'Empúries havia pactat amb el Comte de Armanyac la invasió de Catalunya, la Cerdanya i el Rosselló. L'Infant Joan els vencia, sufocant la rebel·lió del seu cunyat, en la Batalla de Burban. 

Capítol 5è De Infant Joan a Rei Joan I El Caçador.
 

El rei i l'hereu estaven cada vegada més enfrontats. Però el destí és capritxós i el Genet de la mort es portava al vell rei. Moria al Palau Reial de Barcelona en 1387 als 68 anys d'edat i amb 50 anys de regnat. Només superat per Jaume I, El Conqueridor que va regentar 63 anys. Moria el rei longeu, el del punyalet, amb més títols que ningú havia aconseguit fins llavors. El sobrenom de cerimoniós venia per la seva afició a les cerimònies i les Pompes arribant a crear el Protocol de la Casa Reial. Els seus fills no van acudir al seu llit de mort per estar molestos amb ell i amb els resultats de l'herència. La influència que havia exercit sobre el rei la seva última esposa, la Reina Sibil·la de Fortià, tenia als Infants enervats i enfurismats amb fam de venjança. Després de l'esdeveniment la vídua va fugir pensant en les represàlies que els seus fillastres prendrien. Aviat era capturada per l'Infant Don Martín i portada a masmorres. Recordo que Maria i jo vam intentar assossegar i calmar l'Infant encara que l'odi tenia més pes. El parent de la Senyora, el Cardenal Don Pedro de Lluna també va intercedir per la reina aconseguint estovar el cor de l'Infant; ja rei, Juan el caçador.

Als 37 anys d'edat l'Infant Joan prenia la Corona i convocava les Corts de Barcelona. Acomodava al seu gust la política del Regne i reconeixia als dos Papes. Al Castell de Morón es van reunir amb el rei Joan les Corts Valencianes, li advertien que la seva situació financera estava en fallida. Una de les poques alegries que rebia el regne era que el parent de Maria, Cardenal Pedro de Luna, havia estat elegit Papa a Avinyó i que ara es deia Benet XIII. Encara que havia fet carrera d'armes, va ser professor a la Universitat de Montpeller i ara era el Papa Lluna. En aquell període de tants Papes, la fe estava òrfena. Com més llegia i sabia, més m'allunyava de l'església encara que no del ramat del meu Pastor. Les parets deien que el Maligne en persona rondava per Avinyó. Calfreds i pell de gallina em produïa només nomenar-mentre besava els meus dits creuats, va de retro satanàs.

Passàvem molt temps en el Palau Reial de Barcelona llegint llibres de Romanços Fronterers, de l'Amor Cortés, del que Humà i el Diví. Recordo que El llibre del Bon Amor de l'Infant don Juan Manuel era el nostre preferit.Per aquells dies coneixíem a Fra Francesc Eiximenis, vivia al Convent de Sant Francesc de València, franciscà i amic ens acompanyava durant moltes estones orientant a Maria. En el seu últim llibre, "El llibre de les dones", ens recomanava remeis davant la debilitat de l'ànima i el perill dels vicis.

El regnat del cunyat de Maria, acompanyat pel pare Vicent Ferrer, es caracteritzava per haver configurat una aristocràcia lletrada i per la forta influència de la seva esposa Violant i la seva camarilla. El Rei Joan, gran amant de la falconeria, representava l'ideal de cavaller, tothom recordava l'Ordre dels Cavallers de la Coloma, símbol de l'esperit sant. El poble l'admirava i veia com l'ideal de Caballero. Per allà el Genet de la Mort sotjava al rei Joan un matí de 1396, de Cacera Real, en què un accident segava la seva vida entre oliveres, sota un bany de sol matutí i impregnat de l'olor de la farigola. Els Regnes quedaven en mans de Martín, Martí I L'Humà. La nostra Història començava a escriure amb majúscules i lletra gòtica.

Capítol 6è

El somni es compleix. Martín i María són reis.

Quan les notícies ens arribaven estàvem en 1396, Martí I L'Humà anomenat així per la seva forma de ser i coneixement dels clàssics, era a Sicília. En aquell instant em donava compte de la fortalesa de Maria de Luna, futura reina. En absència del seu marit, actuava com a lloctinent general davant les pretensions al tron ​​del Comte de Foix i de la reina vídua Violant de Bar. Martí I, l'Humà, tornava de Sicília deixant al seu fill Martí El Jove al govern provisional dels Regnes insulars fins que arribés la Reina Maria. Immediatament jurava furs i era coronat a la Catedral de Sant Salvador de Saragossa, les celebracions es van realitzar en l'Aljafería, aquell preciós edifici vermell de fastuoses estades construït per àrabs, no li van posar el nom d'Alhambra perquè ja hi havia una a Granada, encara que per el seu color ho mereixia.

El conte havia canviat i la Senyora de Segorbe es convertia en Reina, i el Rei Martí I, l'Humà, heretava els regnes que els seus pares havien unit per la grandesa d'Aragó. Començàvem a ser els veritables protagonistes.Jo, com donzella de companyia, no tenia temps de buscar marit ni tampoc es em passava pel cap deixar d'acompanyar a la meva amiga, la Reina Maria de Luna. Nous comesos, desafiaments i experiències ens deparava el futur. El rei Martí comptava amb 41 anys d'edat, havia fantasiejat amb la idea de ser l'amo i senyor, de nen. Per a un millor control de la situació i confiant en el capacitat règia de la Reina Maria en assumptes d'Estat, el Rei, ordenava a la seva esposa que havia de regentar Sicília en la seva absència. Maria i jo partíem immediatament a la recerca de la nostra destinació a ultramar, Sogorb quedava cada vegada més lluny però anàvem a veure el jove Martín. Mentrestant, el Rei viatjava a Còrsega i Sardenya, i acudia a Avinyó a visitar el Summe Pontífex Benet XIII parent de la Reina Maria de Luna i sobrenomenat El Papa Lluna. El Vicari de Crist va oferir la Rosa d'Or al Rei Martí I, màxima distinció que es donava als prínceps. El problema del Cisma d'Occident no afectava al nostre sobirà. L'afecte que sentia pel Papa, fruit de les seves estades a Segorbe, era més poderós que els Cismes i les tesis teologals de l'època.

Per aquestes dates s'havien acabat les Torres de Serrano a València, símbol de la resistència valenciana, contra el setge del castellà. La llana de Morella i Sant Mateu havia convertit a València en un port de gran prestigi. L'any 1400 canviàvem de segle XIV a segle XV, el canvi de segle havia assegut molt bé al Regne. El Rei Martí I acudia a la Consagració de la Cartoixa de Porta-Coeli, mentre Fra Bonifaci Ferrer li comentava que l'obra de Déu s'estava reforçant amb l'obra de l'Humà, recordant-li que la Cartoixa de Vall de Crist havia nascut sota l'influx que Morfeo va imprimir en ell. Mentrestant, Maria i jo tornàvem al Regne de la península, l'experiència a l'illa havia servit per demostrar els dots de govern de la Reina Maria de Luna La Humana. Per fi a Segorbe, les obres de la Catedral dedicada a l'Assumpció de Nostra Senyora, estaven concloses. Allà demanàvem a la Verge per la nostra salut i les del Rei i el Príncep Martín que en aquells dies regentava Sicília.La Reina ocupava moltes hores amb la gestió de la Cartoixa que el seu marit havia concedit a la ciutat de la seva esposa. Fra Bonifaci Ferrer ens acompanyava en aquells dies d'estiu en què l'olor de les roses i el sabor dels mitjanes de bou poblaven els nostres sentits i els de Fra Bonifacio, el qual estava exultant amb la idea que el Papa Lluna anava a convertir-lo al general dels cartoixans. La reina i jo aquell estiu guanyàvem pes, la gola ens havia vençut. Encara habiéndonoslo advertit Fra Francesc Eiximenis ens podia el vici culinari. Això tampoc importava massa al Rei Martí. Excel·lent degustador de menges no veia amb mals ulls la figura de la seva esposa que per aquells temps es coneixia com la Reina Grossa, segur que jo també seria la Dama de Companyia Grossa del Regne.

El nostre estimat i petit Martín El Jove, havia estat nomenat Rei de Sicília pel seu pare el Rei Martí I d'Aragó i València. Aquell preciós nen dels meus jocs i cançons de bressol era un rei. Però es veu que les alegries atrauen les penes. La Dansa de la Mort començava a cobrar el seu deute als Lluna a Sicília. El jove Rei que acabava de perdre davant els seus ulls al seu fillet Pere, es quedava vidu el 1401 perdent a la seva esposa la Reina Maria de Sicília. Noves de la Cort de Sicília deien que la feble reina no va resistir la mort del seu petit.Aquelles noves obrien ferides a la Reina Maria de Luna, semblava que les nostres oracions no arribaven a orelles de la Verge. Jo pensava, així com molts altres, que el Papa Lluna era un antipapa i que el seu cognom Lluna estava mala sort. Potser les nostres pregàries no fossin escoltades per això. Mentrestant, Joan el Jove es consolava, embolicat entre llençols i enagos, amb joves sicilianes de les que va tenir algun fill bastard, fins contraure matrimoni amb la bella senyora Blanca de Navarra, hereva de Carles el Noble.

Els Genets de la Apocalipsi anaven i venien, la dansa de la mort girava entorn a pobres i rics sense cap discriminació, tots iguals. La fam i la mort, la guerra i la terrible Pesta campaven al seu aire per la nostra ciutat i per tot el regne. Tot i que no va impedir que se celebressin les Corts de Segorbe. Per aquells dies s'inaugurava l'Aqüeducte de Portacoeli, el qual conduïa l'aigua de la Font de la Mina a la Serra Calderona, fins a aquesta cartoixa i voltants.

Capítol 7è

Maria es va anar, el seu fill, el seu marit i els seus

 llinatges també.

Però poc duraria la pau en la família, la Reina la meva amiga, la meva germana, se'ns anava. El maleït Genet de la Mort li rondava, cobrar el seu deute volia. Maria de Luna venia acusant una feble salut i una apoplexia es la portava a 1404 a Vila-real, camí de les seves terres de Segorbe. Teníem la reina i jo 48 anys. La meva senyora s'havia anat. El meu consol i tot només es sufocava amb la idea de tornar a la meva llar definitivament, aquell que m'havia estat arrabassat de nena i aquell en què la Reina i jo vivim els dies més feliços de la nostra vida. El meu camí en la Cort s'havia acabat. La reina com a herència em deixava el títol de Cronista Major del Señorio de Sogorb, tot i ser una dona; jo, havia estat conreada a la Cort i escriure era la meva passió i la meva més noble eina així com el meu esgrima dialèctica. En el seu llit de mort prometre a la meva reina escriure la Memòria de la seva vida, ella sabia que ningú com jo cosería la peça de la seva dies, com ningú podia fer-ho. Entre llàgrimes i gemecs recordava el patiment per la pèrdua dels seus fills i l'amor que havia sentit per la seva terra, en la qual es notava que millorava en part durant les nostres estades.Terra, en la qual el Rei havia tenído una visió màgica i sagrada.

Tot el Senyoriu de Sogorb plorava de dol la pèrdua de la seva Reina, els crespons, meitat quadribarrada, meitat Mitja Lluna invertida i els crespons negres, omplien les façanes de les cases al costat dels testos grossos de clavells i margarides que afegien un toc de color. La Reina de Sogorb havia mort. Un sentiment de por i de pena m'envaïa, no havia de deixar que la malenconia emboliqués la meva vida, la seva ombra era humida i freda. Vaig córrer presta al meu origen. Només la meva gent i el meu encàrrec al meu hisenda de Peñalba, aconseguien rescatar-me de tal estat. A sota de la cara nord del Castell de l'Estrella a Segorbe, al costat del riu. Passava els freds dies d'hivern davant de la xemeneia. Els troncs de carrasca cremant i el cruixir de les brases eren la meva companyia. Jo, ploma en mà intentava dibuixar amb lletres el que havia estat d'aquells anys de Cultura i Poder. A la Hisenda, els objectes; com les dagues i l'espasa del meu pare, les tasques en dubte que la mare havia brodat em transportaven al meu més estimada infància, també recordava que els meus pares tampoc havien resistit el flagell dels Genets, la Guerra i la Pesta se'ls havien portat mentre jo estava allunyada en la Cort. Dedicava per aquelles dates tot el meu esforç en redactar aquest diari, Crònica de la senyora Maria.

Al meu plàcid descans arribaven noves de la Cort. El frare dominic Fra Vicent Ferrer, germà de Fra Bonifaci, comunicava a l'El Rei Martí I l'Humà el major cop de la seva vida. El seu fill el rei de Sicília Martí l'Jove, havia mort a l'edat de 36 anys, després de sufocar la rebel·lió dels sards a la batalla de Sant Luri de 1409, fruit d'unes febres malignes. S'extingia l'herència de Guifré el Pelós, primer Comte de Barcelona; amb els seus dits sagnants va dibuixar a terra, a l'agafar un grapat de terra: la quadribarrada, vermell de sang i groc de terra, símbol del nostre regne. També es desapareixia el llinatge de Navarra, fundat l'any 809, per Iñigo de Arista que també corria per les venes del rei. El rei m'explicava en una carta que recordava plorant com en les seves correspondències amb el seu fill, instava el jove rei de Sicília a cuidar-se de les epidèmies i de perillosos aliats, animant-sobretot a tenir la descendència que assegurés la continuïtat del llinatge i la unió dels seus regnes. Aires de conspiració per la pugna de la successió solcaven el regne.

Aquella notícia va tornar a recordar-me amb ira i llàgrimes als ulls, la satànica idea que els Lluna estaven maleïts. No només s'havien dut a Maria de Luna a la flor de la seva vida, també els Genets arrasararon amb la vida del meu petit príncep Martín, nen del meu anhels, aquell al que jo mateixa havia ensinistrat en l'Art de la Lectura i l'Escriptura. Les llàgrimes queien sense parar sobre el paper corrent la tinta que parlava de la grandesa de la seva mare, mentre jo, volia escriure el desgraciada que va ser la família. Les taques dibuixaven formes que simulaven ànimes al purgatori. Espantada, vaig aconseguir sortir al carrer. Asseguda en el tall de la porta amb els ulls entollats pensava en l'esquela del Rei Martí en la qual em deia que només el mantenia viu la idea de la seva descendència i el aguait de les feristeles.

Per solucionar el seu primer problema Martí I l'Humà als seus 53 anys pensava en el seu nét bastard Frederic de 6 anys, fruit de les constants visites del seu fill a les joves sicilianes, encara que últimament es deia que visitava les joves sardes. Això provocava una forta oposició per part dels enemics de la Corona al fet que Federico fos el proper regent. No havent funcionat la primera estratègia, el rei va ordir un segon pla; casar-se amb la seva neboda Donya Margarita de Prades. El casament se celebrava al Palau de Bellesguart després d'haver concedit el papa Benet XIII seus dispenses. La Missa de les revelacions les oficiava el Dominico Fra Vicent Ferrer. Els assistents a l'enllaç eren els mateixos que volien accedir a la Corona.

Un any després en la primavera de 1410, el Señorio de Sogorb es va tornar a tornar de dol amb crespons negres. El Genet de la Mort cavalcava de nou i acabava cobrant-la seva última deute. Les campanes de la catedral van estar repicant durant 2 hores. El nostre rei Martí I l'Humà, rei d'Aragó, València, Mallorca, Sicília, Còrsega i Sardenya, comte de Barcelona, ​​del Rosselló i de la Cerdanya moria. Just en una època en la qual al costat Margarida, la seva neboda, se'l veia feliç. Les males llengües deien que la seva mort va ser fruit de la seva única obsessió, la descendència, segons se sentia per aquells lares els beuratges que el rei consumia per afavorir la seva proliferació van acabar fins amb l'últim dels seus gens.

Abans de morir no va voler Don Martín designar el seu successor, es limitava, el dia abans del seu pas a Valldonsella, a declarar i enviar davant dels consellers de Barcelona i la seva protonotari i escrivà, "que el succeís en la corona aquell que constés debérsele legítimament, ". Aquesta irresolució en un assumpte de tanta importància, s'atribuïa a la seva aversió al comte d'Urgell, i al desig i idea que portava que li succeís el seu nét bastard Don Federico, a qui manava educar amb extraordinari cura. Molta sang i dos anys de guerra civil costava la irresolució de Don Martín, fins que poguessin entendre els Parlaments d'Aragó, Catalunya i València, i per posar fi a les pretensions dels diferents aspirants a la successió del difunt monarca.

En 1412 es celebrava el Compromís de Casp en l'es decidia la successió del Regne. Fra Vicent Ferrer després d'oficiar una missa recordant l'Apocalipsi anunciava en el seu sermó, a l'Església Major de Casp, la Successió al regne i l'arribada de la Pau fruit de l'acord sorgit en el Compromís; Fernando de Trastamara Rei de Castella i ara també d'Aragó es convertia en l'elegit. Els interessos catalans per llana de la Mesta castellana i figures com Vicente Ferrer o el mateix Papa Lluna van afavorir aquest lliurament a l'etern rival. El poble de genolls cantava el "et deum laudamos" en honor al nou rei de reis. L'espectre de Guifré plorava en el seu Mausoleu.Un gran pas s'havia donat amb la Unió dels regnes més importants de la Península. El concepte d'Espanya començava a forjar-i Sogorb era espectador directe d'això.

Capítol 8è

Pilar de Peñalba i la Crònica promesa.

Explicava jo, Donya Pilar de Peñalba amb 55 anys d'edat, soltera i sencera. Hi havia acabat d'escriure la Crònica de Maria de Luna. En ella, detallava amb la meva prosa el veritable amor fraternal que havia sentit per María i el que Déu li havia ofert per a la Història. Sobrevivida al Genet de la Mort i no havent pactat res amb Mefistófenes, el Papa Lluna i jo vam resistir i vam enterrar els nostres éssers més estimats. Sogorb havia prosperat molt. La ceràmica de gran qualitat amb els seus tons verdáceos i blaus i els telers com una explosió cromàtica envaïen els carrers. El Mercat de les Bèsties era un bullici de persones de totes les creences: jueus, mudèjars, moriscos, cristians d'Avinyó, de Roma a Pau i sota un mateix cel semblava una Babel bienavenida.El bestiar desfilava mostrant la qualitat de la nostra cabana. Vaig decidir comprar-me una egua tord que m'havia llepat la mà, la meva estimada Babieca. Juntes passejàvem per la comarca, moltes vegades taral·lejava el peu trencat que havia creat per Maria. 

Es diu que el Maligne, 

un pacte amb els Lluna; 

buscava saldar. 

I la Mort i el seu dansar 

aguaitaven a Maria, 

al seu bressol. 

El Papa viu seguia. 

el destí amb la seva Lluna, 

ni podia. 

Quan ja semblava que anava a acabar aquest conte de Cavalleries i gestes, com una inesperada onada, en un dels meus passejos en els quals acostumava pujar al Turó de Sopeña, al costat del Castell, l' pluja em va sorprendre. Vaig decidir resguardarme en un lloc d'àmfores i càntirs. Sota la lona mullada meus ulls van veure per primera vegada l'amor. Un fred suor em recorria el cos. Alliberada de les meves obligacions em vaig enamorar. Un terrissaire mudèjar de Xèrica em va captivar, ja en la meva maduresa. Les nostres religions eren antagòniques però nosaltres no. Tant Hissam com jo mateixa havíem sobreviscut a la nostra fe i ens disposàvem a renéixer de les nostres cendres, com l'au Fènix. El meu alfadidín.

Mai és tard si la dita és bona, diuen. Ens estimàvem fins al final dels nostres dies d'esquena als nostres respectius déus i envoltats de la nostra vall del riu Palància. Demanem al nostre testament ser enterrats junts mirant a la Meca a la Vall de Crist d'Altura. I ordenem, que tots els nostres béns fossin lliurats a la Beneficència. La ciutat com a agraïment, va crear la Tómbola de la Pilar la Caritativa per tal de recaptar diners per a sufragar les despeses dels nens i ancians més desfavorits. Hissam i jo pensàvem que amb aquesta ofrena misericordiosa, tindríem millor vida en el més enllà. 

Fi

Pedro Jiménez Soria